Plusvàlua municipal: vies d’impugnació

En una nota extraordinària del 29 d'octubre passat, ja vam tenir l'oportunitat d'exposar l'abast i les limitacions de la Sentència del Tribunal Constitucional del 26 d'octubre passat (BOE núm. 282, Dijous 25 de novembre de 2021, pàgina 145.229 i ss. ), sobre la base de la filtració pública que va córrer per xarxes socials, per la qual es declarava la inconstitucionalitat de l'Impost sobre l'Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, comunament conegut com a plusvàlua municipal. En aquest sentit, us convidem a recuperar-la a les nostres xarxes de LinkedIn i Twitter. A l'article d'avui pretenem aturar-nos en allò realment important per al contribuent, que no és altra cosa que valorar les possibles alternatives de recuperació del satisfet al seu dia, si n'hi ha.

En aquest particular, cal recordar que el Constitucional, a l'apartat b) del Fonament de Dret Sisè de la seva Sentència, sota la rúbrica d'Abast i efectes de la declaració d'inconstitucionalitat i nul·litat, va disposar que “(…), no es poden considerar situacions susceptibles de ser revisades amb fonament en aquesta sentència les obligacions tributàries meritades per aquest impost que, a la data de dictar-se aquesta, hagin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma. A aquests efectes exclusius, tindran també la consideració de situacions consolidades (i) les liquidacions provisionals o definitives que no hagin estat impugnades a la data de dictar-se aquesta sentència i (ii) les autoliquidacions la rectificació de les quals no hagi estat sol·licitada ex art. 120.3 LGT a aquesta data.”

Deixant de banda situacions específiques de liquidacions en termini de recurs, o la limitació rocambolesca de recórrer liquidacions sorgides des de l'adopció de la Sentència, el 26 d'octubre, fins a la seva publicació al BOE (25 de novembre), en vulneració de l'art. 38.Una de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (d'ara endavant LOTC), entre d'altres, la realitat és que aquest esment ha suposat un important revés per als interessos dels contribuents ja que, a la pràctica, pretén evitar qualsevol procediment dirigit a revisar liquidacions fermes o autoliquidacions en període de rectificació, tot això amb l'única finalitat de salvaguardar les arques públiques (municipals) de l'impacte econòmic que provocaria la devolució en massa dels ingressos percebuts per aquest impost.

No obstant això, cal destacar que aquesta limitació ja ve recollida a l'art. 40.U de la LOTC, en referir que “Les sentències declaratòries de la inconstitucionalitat de lleis (…) no permetran revisar processos acabats mitjançant sentència amb força de cosa jutjada en els quals s'hagi fet aplicació de les lleis, disposicions o actes inconstitucionals ( …)”, amb l'excepció dels expedients sancionadors. I, si bé, la LOTC es refereix clarament a processos amb sentència ferma, el Tribunal Constitucional ha estès els seus efectes a situacions que també hagin adquirit fermesa a la via administrativa, com ja havia manifestat la primerenca Sentència 45/1989, de 10 de novembre (rec. ampara 752/85), “(…) entre les situacions consolidades que han de considerar-se no susceptible de ser revisades com a conseqüència de la nul·litat que ara declarar-nos figuren no només aquelles decidides mitjançant Sentència amb força de cosa jutjada (art, 40.1 LOTC), sinó 

també per exigència del principi de seguretat jurídica (art. 9.3 C.E.), les establertes mitjançant les actuacions  administratives  fermes;  la  conclusió contrària, en efecte, comportaria -com amb raó observa el representant del Govern- un inacceptable tracte de disfavor per a qui va recórrer, sense èxit,· davant els Tribunals en contrast amb el tracte rebut per qui no va instar en temps la revisió de l'acte d'aplicació de les disposicions avui declarades inconstitucionals.”

D'altra banda, els arts. 32 i seg. de Llei 40/2015, de 1 doctubre,  de  Règim  Jurídic  del  Sector  Públic, regulen la responsabilitat patrimonial de les Administracions Públiques. L'art. 32, en apartat 3, disposa que “(…) els particulars tindran dret a ser indemnitzats per les administracions públiques de tota lesió que pateixin en els seus béns i drets com a conseqüència de l'aplicació d'actes legislatius (…) que no tinguin el deure jurídic de suportar quan així s'estableixi en els mateixos actes legislatius i en els termes que s'hi especifiquin.”, i segueix “(L)a responsabilitat de l'Estat legislador també podrà sorgir (…) a) Quan els danys derivin de l'aplicació de una norma amb rang de llei declarada inconstitucional, sempre que hi concorrin els requisits de l'apartat 4.”.

L'apartat 4 refereix que “(S)i la lesió és conseqüència de l'aplicació d'una norma amb rang de llei declarada inconstitucional (com és el cas que ara ens ocupa), n'ha de procedir la indemnització quan el particular hagi obtingut, en qualsevol instància, sentència ferma desestimatòria d’un recurs contra l’actuació administrativa que va ocasionar el dany, sempre que s’hagués al·legat la inconstitucionalitat posteriorment declarada.”.

En definitiva, d'acord amb el literal de la norma, la responsabilitat patrimonial només podrà ser exigible, en casos de declaració d'inconstitucionalitat de la norma, quan el contribuent, prèviament a aquesta declaració per part del Tribunal Constitucional, hagués impugnat l'acte de liquidació o autoliquidació esgrimint precisament el seu caràcter d'inconstitucional, circumstància força complicada.

Sens dubte, la nostra legislació interna no sembla resultar gens favorable a favor del contribuent, cosa que ens porta a recórrer al Dret Europeu.

El Tribunal de Justícia de la UE té fixada una consolidada jurisprudència en matèria de devolució de tributs indegudament ingressats quan un impost ha estat declarat contrari al dret de la Unió. A Espanya, tenim l'exemple recent de l'Impost sobre Vendes Minoristes de Determina Hidrocarburs (IVMDH), comunament conegut com a cèntim sanitari, la impugnació del qual davant el Tribunal de Justícia va ser liderada per la nostra companya de l'àrea Jurídica, Irene Mallol.

Quant a la responsabilitat patrimonial de l'Estat, precisament per la seva estricta configuració, com hem vist, va ser la mateixa Comissió de la UE la que va portar el Govern d'Espanya davant la justícia europea, la Sentència de la qual s'espera properament, ja que les conclusions de l'advocat General, del 9 de desembre passat, ja es posicionaven clarament en contra de l'actual regulació, en dificultar o fer excessivament difícil l'accés a la indemnització dels danys causat per la mateixa Administració.

En definitiva, se'ns obren dues línies d'impugnació, totes dues de naturalesa administrativa; una de caràcter tributària, i l’altra, en l’àmbit de la responsabilitat patrimonial.

Pel que fa a la via tributària, es tractaria d'instar un procediment de revisió administrativa dels regulats a l'art. 216 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre.

Certament, el Tribunal Suprem ha anat vedant, en els darrers temps, el terreny, mitjançant una jurisprudència prolixa en matèria de Nul·litat de ple Dret (art. 217) i molt recentment, de revocació (art. 219), amb fonament, en qualsevol cas, a la Sentència del Constitucional del 2017.

Tot i això, la pressió que s'exercirà sobre els tribunals per l'allau de reclamacions que es troben en tramitació, i es presentaran en futur, provocarà que algun tribunal dirigeixi qüestió de legalitat al Tribunal de Justícia de la UE. O com a màxim, superada la fase administrativa i judicial, l'accés al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Pel que fa a la responsabilitat patrimonial, la imminent Sentència del Tribunal de Justícia de la UE pot accelerar el procés.

Paciència.

Manuel García
Advocat
Departament Jurídic-Fiscal
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.